Aprendre i innovar és cosa de tots

Aquesta setmana he viscut tres situacions en les que s’hi expressa, prenent formes diferents, la manca de projecte innovador i adequat als temps que viurem per part de l’administració educativa del nostre país.
Primera situació: l’ICE de la UAB organitza una trobada de la xarxa d’escoles de nova creació. Xarxa que s’està ampliant amb escoles que no són tan noves. Un dimecres a les 18hs, més de 60 persones d’unes 23 escoles. Algunes d’elles han hagut de fer més de 25 km. Ens reb el claustre de l’escola Joan Maragall de Rubí. Ens expliquen com treballen, que han iniciat canvis fa més de 10 anys, que els canvis són lents però que ara estan contentes i veuen tot el que els queda per millorar. Ens transmeten rigor, projecte col·lectiu, tenacitat i perspectives de futur.
Iniciem un debat on surten inquietuds i necessitats d’equips que lluiten dia a dia per oferir el millor que poden i saben al seu alumnat. Una escola del Vallès, m’explica que no entén quins son els criteris de l’administració per tancar aules de P3. Escoles amb força inscripcions, amb equips que estan innovant, veuen com tot i tenir demanda important els tanquen una aula de P3.
I un es pregunta:
Quin són els criteris de l’administració educativa per tancar aules de P3? Es contempla el projecte educatiu de centre i els processos d’innovació endegats a l’hora de prendre la decisió? Quin valor es dona al treball d’aquests equips?
Segona situació: l’Ampa i la direcció de l’escola Can Fabra de Barcelona, em conviden a fer una xerrada sobre treballar per projectes. Els pares, com és normal i saludable, estan preocupats per si els seus filla aprendran. Veig que hi ha una expectativa gran. El menjador de l’escola és ple de gom a gom. Moltes mestres s’hi han quedat, tot i que és divendres a les 17hs.
Sóc conscient que el meu discurs implica que el públic estigui disposat a repensar la seva experiència escolar i, per tant, que s’obri a veure que avui dia l’ensenyament ja no és o no hauria de ser com fa tant sols 20 anys.
Al final, mares i pares em fan saber que els he arribat al cor i em demanen si hi puc tornar. Estan interessats per l’educació dels seus fills, volen el millor i els hem generat esperança. La direcció del centre també està molt contenta, pensa que serà un impuls per al projecte educatiu del centre, necessitat de la confiança de les famílies.
Però jo em pregunto: disposarà el centre de la confiança de l’administració d’ensenyament? La despesa d’energia que haurà de fer l’equip directiu i el conjunt de l’equip de mestres per mostrar la seva porfessionalitat donarà un balanç positiu a favor del projecte educatiu de centre? Com col·laborarà l’adminstració educativa amb l’equip directiu del centre en la tasca de guanyar-se la confiança de les families?
Tercera situació: m’han convidat a dinamitzar un modul sobre processos d’ensenyament en una formació de pedagogia sistèmica. 45 mestres es passen tot el dissabte i el matí d’un diumenge formant-se. Elles es paguen el transport i la matrícula, més d’una ha hagut de deixar els fills amb la parella o amb la família. Hi ha molta joventut. L’escola El Martinet ens ha cedit una sala per poder fer la formació. A mida que passa el dia vaig notant que en aquell context les persones estan generant multitud d’idees, imatges, processos, emocions i coneixement que intentaran aplicar, d’alguna manera a la seva realitat escolar.
El meu dubte és: ho podran fer? Quin impacte rebran en el primer intent? Hi haurà algú que els ajudi i els encoratgi a continuar? O potser sel’s titllarà d’excèntrics?comparativa
En definitiva: som al 2013 l’època dels Iphone 5 (per posar una analogia). La recerca sobre el grafé, permet que hi hagi laboratoris imaginant fabricar ordinadors amb molta més autonomia, amb molta més capacitat per traspassar informació, ocupant menys espai, pesant menys… Hi ha empreses que imaginen que és factible disposar de xarxes de comunicació inalàmbrica ultra ràpides, millorar els equips mèdics de reconeixement per imatge, cercar nous fàrmacs, substituir els component de silici o disposar de super bateries…
I l’escola? I el professorat? I l’administració educativa? En què somiem tots plegats? Cap a on dirigim les accions d’avui? Pensem que els nens i les nenes de P3, al 2033 tindran 23 anys i viuran en un món força diferent a l’actual?

Com bé diu l’apreciat César Coll, ens cal projecte. No és que la majoria de la Nostra professió no estigui a l’Iphone 5; en la gran majoria dels centres educatius, les nostres pràctiques som massa lluny del Nokia 3310, un telèfon que va revolucionar el mercat, però que ha quedat obsolet, tan sols amb tretze anys.

Quin pla té l’administració educativa?
La meva percepció, és que per la banda d’una bona part del professorat hi ha interès, malgrat la que està caient amb aquesta crisi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s