La Dolors Feixas, va escriure una carta al director quan es va assabentar de la sentència del Tribunal Suprem. Gràcies Dolors per la teva aportació, sempre tant sensible i profunda.

“En català perquè t’estimo”

Així és com defineix una mestra companya d’escola el nostre posicionament envers la llengua. Em va emocionar el primer cop que li ho vaig sentir a dir. Parla d’estimar doblement. Per un costat d’estimar i acollir les persones nouvingudes donant-los la clau per la porta d’entrada a la nostra cultura. Però també d’estimar la llengua com a vehicle indispensable de representació del pensament del nostre país.

Ara, la sentència del tribunal pretén pervertir aquesta intenció educativa de profund respecte per les persones i per la societat que els vol acollir. I és que ningú discuteix aquí la importància d’aprendre llengües, com més millor (sovint els que defensen aquestes postures en dominen només una) i en això està l’actual escola catalana.

Però la llengua vehicular és una altra cosa; és l’atmosfera d’una escola, allò que la fa pertànyer a un territori, com el paisatge que l’envolta. És el que amb molt respecte s’ofereix tant als alumnes, com, per partida doble, a les seves famílies com un regal, una àgora comuna per la comunicació i la integració social.

Però això és el que els dol a determinats sectors anticatalanistes: la por a l’entesa, a la comunicació des d’una cultura que no vol ser excloent, però que s’ha de protegir pel fet de ser minoritària i pel fet de ser ni millor ni pitjor, senzillament només la nostra.

Els mestres que com jo fa molts anys que som a les escoles constatem fins a quin punt ha baixat l’ús espontani del català entre els alumnes i més encara en les seves famílies.

Esperem no haver d’arribar a la desobediència civil en favor de la llengua, però si cal, jo m’hi apunto.

Dolors Feixas i Roche

35 anys a l’ensenyament