Educar la comprensió i el Tribunal Suprem

El Tribunal Suprem mostra el seu desfasament en l’espai i en el temps quan qüestiona el model d’immersió lingüística escolar. La  sentència a generat moltes reaccions. El comunicat dels Moviments de renovació Pedagògica de Catalunya, o la declaració de la fundació Congrés de la Cultura Catalana, en són alguns exemples.

Veig que anem enrere, més ben dit que ens volen fer anar enrere.  Ningú pot qüestionar la sensibilitat dels mestres d’aquest país per acollir els seus alumnes, fer que se sentin bé i que la seva integració tant a l’aula com a l’escola sigui el més harmònica i suau possible. Es ben coneguda la creativitat dels centres educatius per combinar aquest acolliment amb l’aprenentatge del català sense imposicions. Tothom sap, que si alguna llengua corre perill a l’escola és el català; només cal passejar-s’hi a l’hora del pati.

Tot comença quan alguns pares (tres en tota Catalunya, si la meva informació és correcta) s’obliden del context en el que viuen, adopten postures inflexibles i, pretenent que tothom passi per on ells o elles creuen convenient, interposen una demanda.  Ara bé, la cosa acaba tornant-se un problema realment gros quan la institució que tenim per regular aquests incidents, normals en la vida democràtica, perd el sentit i emet sentències com la que vam conèixer el dia 22 de desembre.

Que el model d’immersió lingüística català no qüestiona l’Estat espanyol, és una realitat demostrada, que li aporta estabilitat també i que és una necessitat per mantenir un estat saludable de la llengua catalana també.

Per això costen tant de comprendre aquestes sentències; quan el que s’esperaria seria la desestimació de la demanda i una advertència als intransigents, en favor de la convivència.

Qualsevol que conegui la realitat del nostre país veurà que aquí no es persegueix ningú, ni es descriminat per parlar castellà. Altra cosa és l’esforç que qualsevol ciutadà o ciutadana hauria de fer per aprendre la llengua del país o del lloc on resideix.

L’any 1999, la UNESCO publicava “Los siete saberes necesarios para la educación del futuro”, un encàrrec fet a Edgar Morin. Aquest llibre de recomanada lectura i reflexió, dedica el capítol VI a “Enseñar la comprensión”. Del capítol, per avui, en voldria destacar aquest pensament:

Comprender incluye necesariamente un proceso de empatía, de identificación y de proyección. Siempre intersubjetiva, la comprensión demanda apertura, simpatía y generosidad.”

També es pot llegir:

“… justamente la misión espiritual de la educación: enseñar a que las personas se comprendan como condición y garantía de la solidaridad intelectual y moral de la humanidad.”

El Tribunal Suprem, emitint sentències també educa. Com ho fan els polítics amb els seus discursos, els mijans de comuniacació, les associacions diverses… Per això cal preguntar:

¿Perquè el Tribunal Suprem no ha estat capaç d’observar aquesta actitud oberta, simpàtica i generosa de les escoles ( i de la societat catalana en general) amb els seus alumnes i famílies? ¿Amb quines ulleres es mira Catalunya?

No som perfectes, tenim coses per millorar, però ja n’hi prou que sempre haguem de ser els mateixos qui ens justifiquem. Per què el Tribunal Suprem no dictamina que els demandants hagin de ser oberts, simpàtics i generosos?

 

 

Advertisements

6 thoughts on “Educar la comprensió i el Tribunal Suprem

  1. Avui he recordat el que em va dir el professor que m’examinava per ser mestra de català( any noranta, mireu que ja ha plogut!). Conversavem sobre la situació de la nostra llengua en aquells temps i em va dir: això no és res, el futur que li espera és molt negre. Jo vaig pensar que exagerava, però ja veus…
    Diuen els anglesos “as more languages you speak, you will be more open minded”, però n’hi ha alguns/es que només en parlen una de llengua i els manca el repecte per les altres.
    Per moltes sentències que es dictin cal seguir forts i tirar endavant com fins ara. M’agrada pensar en el que va dir un filòleg : “Les llengües perviuen perquè són imprescindibles per relacionar-se socialment, no perquè siguin bòniques ni els seus parlants simpàctics” (encara que hi deu ajudar)

  2. Les declaracions d’Alfons López Tena són realistes i contundents. I què hi fem en un estat que ens nega el dret a ser?
    Per ara el Departament no dóna a entendre la gravetat de la situació. Però les escoles haurem de tenir una resposta ferma i unànime: no acatarem la llei.
    Ens provoquen un conflicte que no existia, però ens en sortirem. Estic convençuda que la majoria de famílies que no parlen català donaran una lliçó de seny i de sentit comú a Espanya. Perquè quin pare o mare voldrà tancar la porta del coneixement de la llengua del país als seus fills?
    Mentre no tinguem lleis pròpies haurem de continuar militant pel català. Farem que el que escriu el Tribunal Suprem sigui paper mullat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s