Fa tant de temps que els records m’arriben  emboirats.

Em ve el cap una tarda soleida d’agost en un poblet blanc d’Extremadura. Sóc a casa d’una amiga especial. Acabem d’arribar de Barcelona i em presenta als seus avis. Gent entranyable i acollidora. Nosaltres portem un “cassete Philips”, dels que ja podien gravar i es portaven penjats en bandolera. Treiem el micròfon negre, l’endollem amb la clavella din i ens disposem a gravar l’avi, per fer-li una broma.

L’home es va estorar quan immediatament va sentir la seva beu mentre ell estava callat.

Hi ha moments que em sento com aquell avi.

Tinc converses amb companyes i companys d’ofici que m’aclaparen. Em sento sol, desolat; potser tot el que he après en aquests anys de professió ha estat un engany. Estaré equivocat?

Per sort, només es tracta d’un sentiment passatger. Aixeco el cap i m’adono que no estic sol, hi ha molta gent que pensem semblant i que ens esforcem dia a dia per fer de l’escola del nostre país uns espais rics culturalment i adequats perquè els nostres alumnes s’eduquin com a ciutadans compromesos, lliurepensadors, amb el seu criteri, sensibles i ambles.

Però perquè s’entesta la gent en que aprendre és repetir i repetir i repetir sense sentit amb l’objectiu de fer-ho ràpid?