El dosificador.

Fa dies que tinc el pit carregat. Una tos seca. Molesta tos!

Cullereta de plàstic, xarop fins la ratlleta. Esperança: desapareixerà?

Entre arrencada i arrencada em miro el dosificador i no puc evitar veure tot un estil de fer de mestre. 

L’art d’ensenyar es basa en ser capaç de fragmentar un coneixement a trossets i administrar-lo a mida que el pacient, perdó, l’alumne el requereix o està preparat.

Per alguns dosificadors, saber el moment en el que has d’administrar la dosi és treballar en la Zona de Desenvolupament Proper.

 De sobte, un atac de tos em rasca la gola, m’enrogeix la cara i em salten les llàgrimes.

No pot ser!

Per a mi aprendre, ensenyar és una altra cosa. Si el mestre és dosificador l’alumne és un pacient, que espera li sigui administrada la dosi.

Penso que ensenyar i aprendre és  un joc d’agents. De persones que fan. Un joc en el que no som tots iguals i cadascú té el seu rol. Un joc en el que el coneixement és el resultat i alhora l’inici d’un entrellaçar.

La zona de desenvolupament proper vindria determinada, per les experiències que viuen les persones quan conviuen utilitzant textos, imatges, estris, pensaments d’altres persones, i els propis, representacions diverses… mentre procuren comprendre el món compartint el que cadascú és.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s